ProZ.com translation contests »
11th ProZ.com translation contest: "Contemporary society" » English to Catalan » Entry by Sara SP


Source text in English

Translation by Sara SP (#12553)

We're accustomed to glamour in London SE26: Kelly Brook and Jason Statham used to live above the dentist. But when Anouska Hempel's heels hit the cracked cement of the parking space outside my flat, it's hard not to think of those Picture Post photographs of royalty visiting bombed-out families during the second world war. Her mission in my modest tract of suburbia is, however, about more than offering sympathy. Hempel—the woman who invented the boutique hotel before it bore any such proprietary name—has come to give me information for which, judging by the spreads in interiors magazines and anxious postings on online DIY forums, half the property-owners in the Western world seem desperate: how to give an ordinary home the look and the vibe of a five-star, £750-a-night hotel suite. To Hem­pelise, in this case, a modest conversion flat formed from the middle slice of a three-storey Victorian semi.

"You could do it," she says, casting an eye around my kitchen. "Anyone could do it. Absolutely no reason why not. But there has to be continuity between the rooms. A single idea must be followed through." She looks out wistfully over the fire escape. "And you'd have to buy the house next door, of course." That's a joke. I think.

...

It's worth pausing, though, to consider the oddness of this impulse. The hotel room is an amnesiac space. We would be troubled if it bore any sign of a previous occupant, particularly as many of us go to hotels in order to do things we would not do at home. We expect a hotel room to be cleaned as thoroughly as if a corpse had just been hauled from the bed. (In some cases, this will actually have happened.) The domestic interior embodies the opposite idea: it is a repository of memories. The story of its inhabitants ought to be there in the photos on the mantelpiece, the pictures on the wall, the books on the shelves. If hotel rooms were people, they would be smiling lobotomy patients or plausible psychopaths.
Estem acostumats al glamur, al sud-est de Londres (distr. 26, Sydenham): la Kelly Brook i en Jason Statham solien viure a sobre del dentista. Però quan els talons de l'Anouska Hempel trepitgen el ciment esquerdat dels aparcaments de sota del meu pis, es fa difícil no pensar en aquelles imatges del Picture Post, en què els membres de la reialesa visitaven les famílies que havien estat bombardejades durant la Segona Guerra Mundial. Així i tot, la seva missió, des de la meva humil opinió de suburbi, té a veure amb alguna cosa més que amb el fet de mostrar-se solidària. Hempel (la dona que va inventar l'hotel boutique abans que rebés aquesta mateixa denominació) ha vingut a donar-me una informació que sembla que, pel que he vist a les revistes d'interiorisme i als fòrums de bricolatge, la meitat de propietaris d'Occident estan desesperats per saber: com fer que una casa convencional sembli i faci les mateixes vibracions que una suite d'hotel de 750 lliures la nit (uns 930€). Per tal de Hempelitzar, en aquest cas concret, un habitatge humil construït amb la meitat d'una casa victoriana adossada de tres plantes.

-Ho podries fer -diu, tot fent un cop d'ull a la cuina. -Qualsevol ho podria fer. No hi ha cap mena de raó per pensar que no. Però hi ha d'haver continuïtat entre les habitacions, s'ha de seguir una única idea-. Es mira amb nostàlgia l'escala d'incendis, -i hauries de comprar la casa del costat, esclar. És broma. Suposo.

(...)

Però val la pena parar-se a pensar en l'estranyesa d'aquesta idea. Una habitació d'hotel és un espai amnèsic. Ens preocuparia si presentés senyals d'un ocupant anterior, sobretot perquè molts de nosaltres anem als hotels per fer coses que no faríem a casa. Una habitació d'hotel volem que la netegin tan a fons com si haguessin tret un cadàver del llit arrossegant-lo (en alguns casos, de fet, això és el que haurà passat). Un interior domèstic desprèn tot el contrari: és un magatzem de records. La història dels qui hi vi viuen hauria d'estar present a les fotos sobre de la llar de foc, als quadres de la paret, als llibres de les estanteries. Si les habitacions d'hotel fossin persones, serien pacients somrients a qui han practicat una lobotomia o possibles psicòpates.


Discuss this entry