We're accustomed to glamour in London SE26: Kelly Brook and Jason Statham used to live above the dentist. But when Anouska Hempel's heels hit the cracked cement of the parking space outside my flat, it's hard not to think of those Picture Post photographs of royalty visiting bombed-out families during the second world war. Her mission in my modest tract of suburbia is, however, about more than offering sympathy. Hempel—the woman who invented the boutique hotel before it bore any such proprietary name—has come to give me information for which, judging by the spreads in interiors magazines and anxious postings on online DIY forums, half the property-owners in the Western world seem desperate: how to give an ordinary home the look and the vibe of a five-star, £750-a-night hotel suite. To Hempelise, in this case, a modest conversion flat formed from the middle slice of a three-storey Victorian semi.
"You could do it," she says, casting an eye around my kitchen. "Anyone could do it. Absolutely no reason why not. But there has to be continuity between the rooms. A single idea must be followed through." She looks out wistfully over the fire escape. "And you'd have to buy the house next door, of course." That's a joke. I think.
...
It's worth pausing, though, to consider the oddness of this impulse. The hotel room is an amnesiac space. We would be troubled if it bore any sign of a previous occupant, particularly as many of us go to hotels in order to do things we would not do at home. We expect a hotel room to be cleaned as thoroughly as if a corpse had just been hauled from the bed. (In some cases, this will actually have happened.) The domestic interior embodies the opposite idea: it is a repository of memories. The story of its inhabitants ought to be there in the photos on the mantelpiece, the pictures on the wall, the books on the shelves. If hotel rooms were people, they would be smiling lobotomy patients or plausible psychopaths. | Al codi postal SE26 de Londres estem acostumats al glamur: Kelly Brook i Jason Statham solien viure a sobre del dentista. Però quan els tacons d'Anouska Hempel piquen el ciment esquerdat de 'l'aparcament, ès difícil no pensar en aquelles fotografies de la Segona Guerra Mundial, al Picture Post, de la reialesa visitant les famílies afectades pels bombardeigs. La seua missió al meu modest tram del suburbis, tanmateix, comporta més que brindar compassió. Hempel - la dona que va inventar els hotels boutique abans de què ningú els anomenés així - ha vingut a proporcionar-me una informació per la qual, si hem de jutjar per les fotografies a doble pàgina de les revistes de decoraciò i per les entrades ansioses als fòrums de bricolatge, la meitat de propietaris del mòn occidental semblen desesperats per aconseguir; còm donar a una llar ordinària l'aspecte i l'atmosfera d'una suite d'hotel de cinc estrelles de 750 £ la nit. Per a "Hempelitzar", en aquest cas, un pis modest a la segona de tres plantes d'un dúplex victorià. "Podries fer-ho", diu ella, fent una ullada a la meua cuina "Qualsevol podria fer-ho. No n'hi ha cap raó, en absolut, per la qual no podries fer-ho. Però ha d'haver continuitat entre les habitacions. S'ha de seguir una única idea com a fil conductor." Mira melancòlicament cap a l'escala d'incendis. "I hauries de comprar la casa del costat, és clar." Això era en broma. Crec. ... Val la pena fer una pausa, però, per a considerar l'estranyesa d'aquest impuls. L'habitació d'hotel és un espai amnèsic. No estaríem a gust si n'hi hagueren traces d'un ocupant previ, particularment tenint en compte que molts de nosaltres anem als hotels per a fer coses que no faríem a casa. Esperem que les habitacions d'hotel hajen sigut netejades tan a consciència com si just s'haguera tret un cadàver del llit. (En alguns casos, això haurà ocorregut realment). L'interior domèstic representa l'idea oposada: és un magatzem de records. L'història dels seus habitants hauria d'ésser allà a les fotos de la lleixa, a les pintures penjades a la paret, als llibres dels prestatges. Si les habitacions d'hotel fòren persones, serien lobotomitzats somrients o psicòpates plausibles. |