ProZ.com translation contests »
11th ProZ.com translation contest: "Contemporary society" » English to Catalan » Entry #13366


Source text in English

Translation #13366

We're accustomed to glamour in London SE26: Kelly Brook and Jason Statham used to live above the dentist. But when Anouska Hempel's heels hit the cracked cement of the parking space outside my flat, it's hard not to think of those Picture Post photographs of royalty visiting bombed-out families during the second world war. Her mission in my modest tract of suburbia is, however, about more than offering sympathy. Hempel—the woman who invented the boutique hotel before it bore any such proprietary name—has come to give me information for which, judging by the spreads in interiors magazines and anxious postings on online DIY forums, half the property-owners in the Western world seem desperate: how to give an ordinary home the look and the vibe of a five-star, £750-a-night hotel suite. To Hem­pelise, in this case, a modest conversion flat formed from the middle slice of a three-storey Victorian semi.

"You could do it," she says, casting an eye around my kitchen. "Anyone could do it. Absolutely no reason why not. But there has to be continuity between the rooms. A single idea must be followed through." She looks out wistfully over the fire escape. "And you'd have to buy the house next door, of course." That's a joke. I think.

...

It's worth pausing, though, to consider the oddness of this impulse. The hotel room is an amnesiac space. We would be troubled if it bore any sign of a previous occupant, particularly as many of us go to hotels in order to do things we would not do at home. We expect a hotel room to be cleaned as thoroughly as if a corpse had just been hauled from the bed. (In some cases, this will actually have happened.) The domestic interior embodies the opposite idea: it is a repository of memories. The story of its inhabitants ought to be there in the photos on the mantelpiece, the pictures on the wall, the books on the shelves. If hotel rooms were people, they would be smiling lobotomy patients or plausible psychopaths.
Ja estem acostumats al glamur associat amb l’SE26 de Londres: la Kelly Brook i en Jason Statham vivien a dalt del dentista. Però quan l’Anouska Hempel posa els peus al ciment esquerdat de la zona d’aparcament de davant de casa meva, se’m fa difícil no pensar en les fotografies del Picture Post en què la reialesa visitava famílies que ho havien perdut tot durant els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial. Ara bé, la seva missió en el meu trosset modest de zona residencial va més enllà de venir-me a oferir la seva cara de pena. Hempel, la dona que va inventar els hotels-boutique abans que se’ls bategés amb aquest nom, m’ha vingut a donar informació que, si es tenen en compte les revistes de disseny d’interiors i els comentaris de to angoixat en els fòrums de bricolatge, la meitat de propietaris immobiliaris d’occident està obsessionada per aconseguir: com donar-li a una casa d’allò més normal i corrent l’aspecte i l’ambient en general d’una suite d’hotel de 750 esterlines la nit. O sigui, que en aquest cas ha vingut ha Hempelitzar un piset modest, el trosset del mig resultat de la divisió d’una casa victoriana de tres pisos.

⎯Ho podries fer ⎯em diu tot donant un cop d’ull a la cuina⎯. Ho podria fer qualsevol. Res no t’ho impedeix. Això sí, hi ha d’haver continuïtat d’habitació a habitació. Una sola idea que s’estengui per tot l’espai. ⎯Mira amb cara de pena més enllà de l’escala d’incendis.⎯ I hauries de comprar la casa del costat. ⎯M’ho prenc com una broma. Ho és, oi?

…

Però val la pena aturar-se a pensar en aquest impuls curiós. Les habitacions d’hotel són un espai amnèsic. Ens molestaria força si aportessin rastres dels ocupants previs, sobretot perquè molts de nosaltres anem als hotels a fer coses que no faríem a casa. De l’habitació d’hotel esperem que estigui neta i desinfectada com si n’haguessin tret un cadàver d’entre els llençols. (A vegades és ben bé així). Mentre que l’interior domèstic és tot el contrari: hi acumulem records. La història dels seus ocupants ha de quedar palesa a les fotografies de damunt la lleixa de la llar de foc, als quadres de les parets, als llibres dels prestatges. Si les habitacions d’hotel fossin persones, serien individus de somriure estampat a qui se’ls ha practicat una lobotomia o psicòpates creïbles.


Discuss this entry