ProZ.com translation contests »
Fourth ProZ.com Translation Contest: "Raising children" » Spanish to Catalan » Entry by Ximo Sanç i Silvestre

Source text in Spanish

Translation by Ximo Sanç i Silvestre (#2356) — Winner

¿Qué les digo a los chicos? ¿Les diré que sean honestos y derechos, o que aprovechen cada ventaja de la vida? ¿Mística o pragmatismo? ¿Será equivocado inculcarles valores que el mundo parece despreciar?

¡Tanta infundada preocupación! Los hijos escuchan lo que les decimos, pero aprenden de lo que hacemos o dejamos de hacer. Cada pequeña acción, cada gesto, el tono de una respuesta, la inconsistencia entre dichos y hechos... nada escapa del atento escrutinio de esas personitas que la vida ha puesto a nuestro cargo.

Desconsiderados intrusos que demandan nuestro tiempo y atención hasta cuando no nos queda resto, escasos en años y en tamaño pero colmados de humana complejidad, los hijos invaden nuestra privacidad, desarticulan nuestros planes y desvían nuestra brújula hacia nuevos puntos cardinales.

Quisiéramos que estos repositorios inocentes de nuestros anhelos incumplidos sigan las sendas que hemos idealizado y que deseen lo que nos resulta más deseable, pero ellos tienen sus propios sueños y deseos, y deberán encontrar su propia senda.

Una y otra vez intentamos usar nuestra experiencia para protegerlos de los golpes, pero hay cosas que solo se aprenden tropezando, y los acertijos de la vida no tienen una única respuesta.

¡Maravillosos cachorros! Aprendemos de ellos, o con ellos, más que lo que enseñamos. En sus voces nuestras palabras adquieren una nueva perspectiva, y sus necesidades y desafíos nos hacen replantear ideas y sentimientos sedimentados tras años de rutina.

Nuestros hijos nos necesitan porque les señalamos el camino. Nosotros los necesitamos más aún, porque ellos son nuestra huella.
Què diré als xiquets? Els diré que siguen honestos i rectes, o que aprofiten cada avantatge de la vida? Mística o pragmatisme? Serà equivocat inculcar-los valors que el món sembla menysprear?

Tanta preocupació infundada! Els fills escolten el que els diem, però aprenen d'allò que fem o deixem de fer. Cada petita acció, cada gest, el to d'una resposta, la inconsistència entre dits i fets... res no escapa de l'escrutini atent d'aqueixes personetes que la vida ha posat al nostre càrrec.

Intrusos desconsiderats que requereixen el nostre temps i la nostra atenció fins i tot quan no ens en queda gens, escassos d'anys i de grandària però acaramullats de complexitat humana, els fills envaeixen la nostra privacitat, desarticulen els nostres plans i desvien la nostra brúixola cap a punts cardinals nous.

Voldríem que aquestos repositoris innocents dels nostres anhels incomplits seguiren les sendes que hem idealitzat i que desitjaren el que ens resulta més desitjable, però ells tenen els seus propis somnis i desitjos, i hauran de trobar la seua pròpia senda.

Una vegada i una altra provem d'usar la nostra experiència per protegir-los dels colps, però hi ha coses que només s'aprenen entropessant, i els enigmes de la vida no tenen una única resposta.

Meravellosos cadells! Aprenem d'ells, o amb ells, més del que ensenyem. En les seues veus les nostres paraules adquireixen una perspectiva nova, i les seues necessitats i els seus reptes ens fan replantejar idees i sentiments assolats després d'anys de rutina.

Els nostres fills ens necessiten perquè els assenyalem el camí. Nosaltres els necessitem encara més, perquè ells són la nostra empremta.