Robocop (Paul Verhoeven, 1987) s'ha convertit en un autèntic clàssic de culte, tot i que, en el seu moment, ningú no va donar cinc cèntims pel guió que havien escrit Edward Neumeier i Michael Miner. Aquest guió va passejar-se de productora en productora sense despertar ni el més mínim interès; ningú li trobava la gràcia a una història aparentment ridícula, però que amagava, en el seu interior, una muntanya de crítica despietada cap al sistema neoliberal que imperava a l'era Regan. Va haver de ser un altre amic de les polèmiques qui traslladés a la pantalla gran aquest relat àcid el 1987. Paul Verhoeven construïa una pel·lícula repleta d'ultraviolència explícita, que era el mirall d'una societat decadent en mans d'executius sense escrúpols. Evidentment, per poc que es compari el resultat de Robocop amb el Batman crepuscular d'"El retorn del cavaller fosc", els punts en comú de tots dos mons son evidents. L'humor negre, el context d'un futur pròxim convertit en una espècie de selva urbana, les guerres de bandes i l'ús demencial dels mitjans de comunicació i la publicitat, que s'integren com una part essencial del relat, i fan sospitar que Neumeier i Miner s'havien endinsat de l'obra de Miller.

L'èxit de Robocop va propiciar l'aparició de la coneguda seqüela. Per a aquella ocasió, els productors van decidir tornar a l'arrel primordial on es va gestar la base de primera part, i van contractar a Frank Miller com a guionista de Robocop 2 (Irvin Kershner, 1990). Si hi havia algú que estigués connectat a aquest relat ciberpunk i les seves connotacions crítiques, era justament la persona que havia impressionat el món amb les mateixes armes que volien explotar els responsables de la franquícia.

Aviat van començar els problemes. Verhoeven quedà exclòs del projecte, tot i que els fans de la franquícia van aplaudir l'arribada d'Irvin Kershner, el director de "L'Imperi Contraataca", com a director de la seqüela. Quan va llegir el guió que havia proposat Miller, tant Kershner com els productors van declarar que allò era impossible de rodar. El llibret es va reescriure a les mans de Walon Green, que escapçà les idees de Miller. La pel·lícula va acabar sent un fracàs comercial durant la seva estrena als cines, però el mercat del vídeo casolà va salvar els mobles fins al punt que va animar la productora a fer una altra seqüela més.

Robocop (Paul Verhoeven, 1987) s'ha convertit en un autèntic clàssic de culte, tot i que, en el seu moment, ningú va apostar pel guió escrit per Edward Neumeier i Michael Miner. Aquest guió es va passejar de productora en productora sense despertar el mínim interès ja que ningú trobava la gràcia en una història en aparença ridícula, però que amagava en la seva interior tones de crítica descarnada cap al sistema neoliberal imperant en l'era de Reagan. No fou fins al 1987 quan un altre individu que li agradava crear polèmiques va portar a la pantalla aquest àcid relat: Paul Verhoeven va construir una pel·lícula repleta de violència extrema explícita, mirall d'una societat decadent en mans d'executius sense escrúpols. Per descomptat, amb poc que es compari el resultat de l’obra Robocop amb el Batman crepuscular de l’obra El retorn del Cavaller Fosc (1), els punts en comú de tots dos universos són evidents. L'humor negre, el context del futur pròxim convertit en una espècie de jungla urbana, les guerres de bandes i l'ús demencial dels mitjans de comunicació i la publicitat són una part essencial del relat, la qual cosa fa sospitar que Neumeier i Miner havien comprés a la perfecció el sentit de l'obra de Miller.

L'èxit de Robocop va propiciar l'aparició de la coneguda seqüela. Per a l'ocasió, els productors van decidir acudir a l’arrel primordial en la qual es va crear la base de la primera part, i van contractar a Frank Miller com a guionista de Robocop 2 (dirigida per Irvin Kershner, 1990). Si hi havia algú connectat a aquest relat de gènere ciberpunk (2) i a les seves connotacions crítiques, aquest era aquell individu que va impressionar al món amb les mateixes armes que els responsables de la franquícia volien explotar.

Aviat van començar els problemes. Verhoeven quedà fora del projecte, encara que els fans de la franquícia aplaudeixen l'arribada de Irvin Kershner (director de L'Imperi Contraataca) (3) com a director de la seqüela. Després de llegir el guió proposat per Miller, tant Kersner com els productors van declarar que el que Miller havia escrit era impossible de filmar. El guió va sofrir llavors una reescriptura per part de Walon Green, qui canvià totalment les idees de Miller. La pel·lícula va resultar un fracàs comercial en la seva estrena cinematogràfica, però el mercat del vídeo casolà va aconseguir salvar aquesta situació, i fins i tot, va animar a la productora a la realització d'una nova seqüela.


1- Pel·lícula original The Dark Knight
2- Subgènere de la ciència-ficció que explora temes relacionats amb la tecnologia, la informàtica, la cibernètica i la distopia en un futur pròxim.
3- Pel·lícula original Star Wars, també coneguda en espanyol com La guerra de las galaxias: Episodio V - El Imperio contraataca

Robocop (Paul Verhoeven, 1987) s'ha convertit en un autèntic clàssic de culte, a pesar que, en el seu moment, ningú va apostar pel guió escrit per Edward Neumeier i Michael Miner. Es va passejar de productora en productora sense despertar el mínim interès; ningú trobava la gràcia en una història en aparença ridícula, però que amagava en el seu interior tones de crítica descarnada cap al sistema neoliberal imperant en l'era Reagan. Va haver de ser un altre amic de polèmiques el que portés a la pantalla l'àcid relat en 1987; Paul Verhoeven construïa una pel·lícula repleta d'ultraviolència explícita, mirall d'una societat decadent en mans d'executius sense escrúpols. Per descomptat, amb poc que es compari el resultat de Robocop amb el Batman crepuscular del retorn del Cavaller Fosc, els punts en comú de tots dos universos són evidents. L'humor negre, el context del futur pròxim convertit en una espècie de jungla urbana, les guerres de bandes i l'ús demencial dels mitjans de comunicació i la publicitat, integrats com a part essencial del relat, fan sospitar que Neumeier i Miner s'havien amarat bé de l'obra de Miller.

L'èxit de Robocop va propiciar l'aparició de la coneguda seqüela. Per a l'ocasió, els productors van decidir acudir al fang primordial en el qual es va gestar la base de la primera part, i van contractar a Frank Miller com a guionista de Robocop 2 (Irvin Kershner, 1990). Si hi havia algú connectat a aquest relat ciberpunk i les seves connotacions crítiques, era el tipus que va impressionar al món amb les mateixes armes que els responsables de la franquícia volien explotar.

Aviat van començar els problemes. Verhoeven queda fora del projecte, encara que els fans de la franquícia aplaudeixen l'arribada d'Irvin Kershner (director de l'Imperi Contraataca) com a director de la seqüela. En llegir el guió proposat per Miller, tant Kersner com els productors van declarar que el que Miller havia escrit era impossible de filmar. El llibret sofreix una reescriptura per part de Walon Green, mutilant les idees de Miller. La pel·lícula va resultar un fracàs comercial en la seva estrena cinematogràfica, però el mercat del vídeo casolà va salvar els mobles, i fins i tot va animar a la productora a la realització d'una nova seqüela.

Robocop (Paul Verhoeven, 1987) s'ha convertit en un autèntic clàssic de culte, tot i que, al seu moment, ningú va apostar pel guió escrit per Edward Neumeier i Michael Miner. Es va passejar de productora en productora sense despertar el més petit interès; ningú trobava la gràcia a una història d'aparença ridícula, però que amagava al seu interior tones de crítica descarnada cap al sistema neoliberal imperant a l'era Reagan. Va haver de ser un altre amic de polèmiques el què va portar a la pantalla l'àcid relat el 1987: Paul Verhoeven construïa una pel·lícula repleta d'ultraviolència explícita, mirall d'una societat decadent a les mans d'executius sense escrúpols. Per descomptat, amb poc que es compari el resultat de Robocop amb el Batman crepuscular del retorn del Cavaller Fosc, els punts en comú d'ambdós universos són evidents. L'humor negre, el context del futur pròxim convertit en una espècie de jungla urbana, les guerres de bandes i l'ús demencial dels mitjans de comunicació i la publicitat, integrats com a part essencial del relat, fan sospitar que Neumeier i Miner s'havien amarat bé de l'obra de Miller.

L'èxit de Robocop va propiciar l'aparició de la coneguda seqüela. Per a l'ocasió, els productors van decidir acudir al fang primordial en què es va gestar la base de la primera part, i contractar Frank Miller com a guionista de Robocop 2 (Irvin Kershner, 1990). Si hi havia algú connectat a aquest relat ciberpunk i les seves connotacions crítiques, era el tipus d'home que va impressionar al món amb les mateixes armes que els responsables de la franquícia que volien explotar.

Aviat van començar els problemes. Verhoeven queda fora del projecte, encara que els fans de la franquícia aplaudeixen l'arribada d'Irvin Kershner (director de l'Imperi Contraataca) com a director de la seqüela. En llegir el guió proposat per Miller, tant Kersner com els productors van declarar que el que Miller havia escrit era impossible de Filmar. El llibret pateix una reescriptura per part de Walon Green, mutilant les idees de Miller. La pel·lícula va resultar un fracàs comercial en la seva estrena cinematogràfica, però el mercat del vídeo casolà va salvar els mobles, i fins i tot va animar a la productora a la realització d'una nova seqüela.